Conquesta de les illes Columbretes (segona part)

CAPÍTOL SET

CONQUESTA DE LES ILLES COLUMBRETES

(SEGONA PART)

NARRADORA

Els nostres triomfants i conqueridors galifants es feren els amos de l’illa Bergantí i, per si hi havia encara cap filisteu amagat i desitjava sotmetre's, Cagueme, a toc de caragol, va fer el següent pregó:                                                                      

CAGUEME

¡Tots els que vulguen ser lliurats de cantalades, i no ser engarberats en els quarters de la nau Capitana, que vinguen ací de repent, i que alcen el dit!

NARRADORA

Cap no hi va acudir. En aquella illa Bergantí ja no quedava cap habitador. Després, va començar l'arrabassada. Tragapinyols, fent de regló, ho va acabar d'apanyar, allisant-ho tot, sense deixar cap matissa, ni herbeta.

Una altra volta eren tots a les naus. El goig era gran. Allò anava com una seda. Hi havia qui va eixir amb el cap ple de trencs, però allò no era prou greu perquè els altres deixaren de gaudir i riure’s, com a becos, dels esquallosos filisteus. Llavors, va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

¡Nauxers, illa a la vista! ¡Bon pit, i fe en les fones!

NARRADORA

Pocs moments després, les pasteres sarpejaven un altre pegamot de terra dins l’aigua; no una altra cosa semblava l’illa que tenien davant. Ja eren a la mateixa vora. L’almirall va manar:

TOMBATOSSALS

Bufanúvols, escantella el lloc, perquè fem arrimar més l’esquadra, fins a la mateixeta riba.

NARRADORA

Guiats pel caporal, la colla i la meitat dels nauxers pegaren cap a dintre. Allí no hi havia arbres, ni berbum, és a dir ni brossa dels horts, ni res; d’habitadors no se’n veia cap, ni per la muntanya, ni per les foies. Enmig de l’illa s’alçava una muntanya, que la partia en dues meitats. Tombatossals  va exclamar:

TOMBATOSSALS

¡Atureu-vos! I, com qui toca un picaport, amb dues punyades, unes altres tantes esquenades i un sorolló, obrirem enmig de la muntanya un clavill, que servirà de carrerassa per on passar a l’altra banda tora la gent que anem a la conquesta.

NARRADORA

No hi havia res per aquella altra contrada, ni arbres, ni habitants, ni ningú que haguera anat a vore de guarir-se el desmenjament. Cagueme la va nomenar:

CAGUEME

Ací es quedarà l’illa de la muntanya foradada, tota a soles, ben pelada, batuda per les onades, que la travessen de banda a banda els dies de maror, gràcies a les carícies del puny de ferro de Tombatossals.

NARRADORA

Avant va l’esquadra tota sencera, sense cap baixa en los nauxers; perquè aquells dos cavallers nafrats, ja no ho són, a força d’herbes com micapans, cura-sana, marialluïsa i albarsana. Suau i agradable ventijol unfla les veles; lo gran almirall les espera tindre bones; la marineria canta i avalota, i lo gomfanó gloriós de sant Cristòfol, enlairat en la punta del pal de la nau Capitana, és vitolat contínuament, així com és vitolada tota la cort sencera del rei Barbut.

CAGUEME

¡Visca lo gomfanó gloriós de sant Cristòfol!

TOTS

¡Visca!

CAGUEME

¡Visca lo rei Barbut!

TOTS

Visca! Visca!

TOMBATOSSALS

¡Ja vorem, ja, en què pararan totes aquestes festes i alifares! ¡Déu faça que no acaben com Camot, i que els esforçats i jolius nauxers hagem de córrer! ¡A vore si els crits i avalots acaben com el rosari de l’aurora, amb gemecs i sanglots!

NARRADORA

I així com el caçador fa bots de goig quan veu les orelles d’una llebre, així els nostres valents conqueridors, en vore més illes, van mostrar també el seu goig, tocant nacres i llançant els barrets a  l’aire.

Eren dues petites illes d’una semblant grandària, frec a frec. Són hui anomenades i conegudes pel Mascarot i la Sinyoreta. Va dir Cagueme:

CAGUEME

En la primera, no hi ha res, ni un grapat de terra per a encegar un gat; sembla una cassola sense escurar, i cul per amunt, de tan llisa mascarada, petiteta i enllomada que és, senyor Tombatossals.

TOMBATOSSALS

Au, Cagueme, desembarquem i omplirem un racó del quarter de la nau amb pedra tosca, per a rascar la cotna del porc quan farem la matança al retorn, allà en la cort del rei Barbut.

NARRADORA

La segona illa era encara més pelada, i no hi pogueren carregar res; així és que Cagueme, engronsant el cap i amb un somriuret, li va dir melosament:

CAGUEME

¡Illeta, illeta, que poc t’has desganyitat! ¡Sinyoreta, sinyoreta no et cauran els anells!

NARRADORA

I lo nom de Sinyoreta se li ha quedat a la solitària i pelada illeta. Va dir Tombatossals:

TOMBATOSSALS

¿Què us sembla la conquesta de les illes? Jo us he de dir que, per ara, no hi ha res perquè ningú siga mogut a esgarrifar-se, ni molt i molt es meravelle; ausades que tindreu temps per a esglaiar-vos, perquè ara ve la grossa. Ara serà quan la nostra colla haurà de lluitar de ferm, i lluir bé les ungles, estirar-nos la corpenta i anar a tamborinades, tussolons i bacs. Serà aquesta feta la més gran de les més grans de la nostra colla de galifants, i dels nobles, valents i estrenus cavallers de Sant Cristòfol.

CAGUEME

¡Visca l’ordre dels cavallers de Sant Cristòfol!

TOTS

¡Visca!

NARRADORA

¿On quedaran les fetes de cavallers com Guillem de Varoic, de Tirant lo Blanc, i dels capsot Tomàs de Muntalbà? ¿On l’ardiment del mestre de Rodes? ¿On els combats a tota ultrança del seré cavaller Diafebus? ¿On Amadís? ¿On el comte d’Aigüesvives, ni de les mortes? ¿On els mil i mil fets meravellosos dels cavallers de la taula redona i... de la quadrada? ¿Què són per als cavallers de Sant Cristòfol aquells altres cavallers de l’orde de la Garrotera? ¿Quina comparança pot haver amb les grans barbaritats dels senyor rei Artús, de llegendària recordança? ¿No li fa Tombatossals tres i ratlla al flamerós i desgarbat cavaller de Kirieleison? Va raonar Cagueme:

CAGUEME

¡Quin sort més gran la vostra, oh presents i esdevenidors segles, d’haver topetat amb aquest cronista tan ver, tan escorcollador, que fil per randa i punt per agulla, us mostra les sobiranes proeses del cabdill més entremetent, més esforçat i més gran del món!

NARRADORA

L’armada de Tombatossals estava arrenglerada davant l’illa Colibris; les àncores eren tirades; les veles, arriades; el lloc on estaven, escantellat. L’almirall va dir:

TOMBATOSSALS

Vull conèixer la fondària que té aquest lloc, pel fet que puga tronar, i poder calcular així el temps que tardarem a tocar terra.

CAGUEME

És l’hora de la posta; la mar està quieta, suaument rufada pel ventijolet garbí. Les gavines, enjogassades sobre el mantell blau de la mar, cerquen la riba per ajocar-se. Ja és de nit i la quietud es gran; només se sent lo xapoteig de les ones al rompre contra les roques.

NARRADORA

Los nostre nauxers, gojosos, triomfadors, pensaven jaure a gust, desempallegats d’esglai, avesats al guany segur. ¡Oh confiats nauxers, no feu tal cosa, perquè la pagareu i podríeu rebre’n més que un músic!

La nit és fosquíssima, més que una gola de llop constipat; el movedís llom de la mar bruny suaument, acaronant les illes, i d’un moteronot més gran i més negre que cap ix un remoreig d’arbreda. Tombatossals va dir:

TOMBATOSSALS

¿On són els pobladors d’aquesta terra desconeguda? ¿Seran llests en adonar-se de la lluita que els aguarda?

NARRADORA

El cert és que, quan els raigs d’aquell sol que acabava de pegar la volteta diària aclarien el celatge, escarotant els estels, els nostres nauxers, amb los ulls enteranyinats, varen vore lo que mai s’hagueren pogut pensar. Tota, tota l’illa, que ja de per si era de barana alteruda i predregosa, estava guardada per una verdadera murada de vasos o ruscs melers.

TOMBATOSSALS

Els filisteus no s’han dormit i s’han preparat endevinant les nostres intencions, uns nouvinguts tan riallers i avalotadors.

NARRADORA

En vore-ho, el facilitari senyor de l’Estepar va dir a Cagueme:

SENYOR DE L’ESTEPAR

¡Cagueme, menjarem mel la gana!

CAGUEME

¡Ai!, ¡ai!, ¡ai!, encara no has acabat de dir-ho que una picada d’abella terrera m’ha fet el nas com una pebrera. ¡Em pareix que la mel d’eixos vasos no és de penca de bresca!

NARRADORA

Tombatossals li va dir:

TOMBATOSSALS

Calla, poregós. Ara voràs en què para tota aquesta murada punxosa.